La terra girant al meu voltant,

El teu cos sobre el terra mullat,

Mirades tendres que uneixen infants,

El camí continua, la senda es fa estreta.

Vulgues tu o no, cada pas, ens reafirma

En l’horitzó es veu el final, final d’aquest viatge

Viatge pel qual ha valgut la pena caminar-hi.

Fa un poc de temps vaig escriure: vacances, malauradament aquest dia ja ha arribat per a tu. Ens has deixat de la pitjor manera que esperàvem, avui quan m’ho han dit no m’ho podia creure, tampoc podia tractar-se d’una broma, ens has deixat en el pitjor dels adéus, ara recorde nits i vesprades que no tornaran, aquell esmorzar després d’anar a tant de bar, no poden tornar, aquella foto menjant meló amb la que tant em vaig riure, que algun dia et tenia que ensenyar i que ara ja és tard, ens obrires les portes  tantes vegades com ens les tancares i allò et feia característic, són tantes coses, tants dies, tants anys, tants records, encara no m’ho puc creure, submergit en la tristesa  no em faig a la idea, definitivament no em podré fer mai, has decidit deixar-nos, un nus al meu interior, un gest de ràbia i dolor, hòstia perquè ho tenies que fer? Tindràs els teus motius, però de segur que no serien per fer el que has fet. No sé que t’espera, a nosaltres un gran buit, entre llàgrimes ens deixes, sols espere que et vagi bé, sempre en la memòria, en el record. Adéu amic.